Lo efímero se ha impuesto por delante de lo eterno;

lo superfluo delante de la paz infinita del Ser.

La gratificación vacía y momentánea es la regla dorada de nuestros tiempos.

El miedo, la ira y la paranoia alimentan las entrañas putrefactas de las ciudades.

Nuestros dioses brillan sólo con luz artificial, se funden bajo la luz de la luna

y son re erigidos el día siguiente con re diseñados rostros, patrones y colmillos.

La ignorancia engulle a las masas; se infiltra por pasillos sombríos devorando

el Conocimiento de lo Antiguo, las revelaciones de los Iluminados,

las epifanías de almas confiadas que dudaron, aunque sólo fuera un segundo,

de las imágenes resplandecientes y amorfas que alimentaban sus mentes

desbocadas, pero no sus almas.

Y a través del túnel del tiempo se abre camino el fantasma del mundo proyectado,

comiéndose la verdad, relamiéndose mientras asienta pesadas baldosas de pasado

y borrosos y oscuros fotogramas de futuro, cegando a paseantes y moradores

de todo aquí y cualquier ahora.

Los niños y niñas de este mundo, aún poseedores de la virtud y la verdad

que brotan de la inocencia y la curiosidad, crecen confinados en

lúgubres edificios de hormigón.

En su interior se erigen monumentos a la rigidez y la parcialidad

dentro de las mentes blandas y moldeables de estos seres que no se pueden defender.

Una repetitiva rutina de imposición establece la catalogación del mundo.

Poco a poco, se levanta un impenetrable muro de palabras y etiquetas

entre ellos y la belleza de lo que es real.

En nuestra sociedad, el amor, la humanidad, la compasión y la esperanza son arrojados

en un saco junto con todo lo que es bueno y virtuoso, vertidos a la intemperie

y enterrados bajo toneladas de cemento gris para ser pasto del olvido.

Las Sensaciones, puras e inadulteradas, son precintadas, inventariadas y despojadas

de su ímpetu y sazón, significado y fuego; diluidas entre millones de ideas retorcidas,

pensamientos opacos y nociones inflexibles, son cableadas y enlazadas a miles

de enfermizos paradigmas, juicios y calificaciones preconcebidos que giran

y se retuercen en un mundo conceptual carente de sentido.

Perdidas en una mórbida pila de ruido mental, estropeándose lentamente como las hojas

de un árbol moribundo pudriéndose en la alcantarilla, el Amor, el Ser y la Vida

son extinguidos, desterrados y olvidados.

Sueños que nunca nacieron para realizarse se anuncian a mitad de precio

entre adornos de poliuretano en los escaparates de cadenas multinacionales.

Anhelos de cristal se venden, compran, consumen, expiran y desechan

hora tras hora en el pastoso mundo acuoso de Occidente.

Las zanahorias intangibles de la vergüenza son perseguidas

por seres solubles y sin aliento que intentan alcanzar

su brillante y siempre cambiante yo futuro.

El vacío se llena fácilmente: Ahora o nunca, por sólo 99.99€.

El carácter viene en varios colores, en tela vaquera, o de pana,

y la personalidad la tenemos en mate, brillante o satinada.

La identidad, que se mide en Giga-bytes, megapíxels y pulgadas,

se adquiere en términos de novedad, y la novedad siempre será

y nunca dejará de cesar.

Millones de almas marchitadas se acumulan como desechos

en las orillas de la desesperación, incapaces de seguir el ritmo

del ciclo auto-extenuante de los incesantes deseos sin cumplir.

Las llamas se apagan. Las chispas dejan de surgir.

Las conciencias son arrastradas por las oscuras

mareas de la extenuación.

Pero el dinero…sigue cambiando de manos.

Otras manos vendrán a ocupar el lugar

de los caídos, y otros bolsillos se

llenarán, una vez más, de

sangre y de papel.

Y aquellos que observan desde la distancia cómo el Desierto del Consumo

se entierra a sí mismo, erradicando su propia substancia y resurgiendo,

día tras día, con nuevos planes y nuevas garras, no pueden sino preguntarse:

“¿Veremos algún día entre los desgraciados, esclavos y mártires de la auto indulgencia

algún atisbo de luz que penetre el oscuro velo del no-Amar, no-Ser y no-Vivir?”

“¿O se volverá irremediablemente este mundo una grande y triste caja dónde todo se

pueda comprar, pero nada pueda ser disfrutado, compartido, apreciado ni conservado?”

Arqueándose reverencialmente al Espíritu Madre de todas las cosas, la naturaleza ruge:

Hoy, reclamará la armonía de su Esencia Sagrada.

Sus hermanos y hermanas dejarán oír su voz.

Los Dioses del Viento, el Mar, la Tierra y el Fuego

romperán esta vez su silencio y su reposo

y el mundo humano temblará ante sus cantos ancestrales.

Hijos de la Tierra, es hora de despertar de nuestro insípido sueño.

No hay tiempo que perder, porque de hecho,

NO HAY TIEMPO que pueda ser perdido.

Beberos la poción de los chamanes,

comeros los Frutos Sagrados de los Dioses,

re conectaros al Espíritu de la Tierra y revivid

las vidas y las lecciones de vuestros ancestros.

Alimentad vuestras almas con la luz cegadora del Ser,

deleitad vuestros ojos con la prodigiosa belleza de la naturaleza,

gratificad vuestros sentidos con el increíble mundo de las Percepciones,

empapad vuestras almas de lo Eterno y dejaros fluir suavemente por el río

atemporal del Ser Interior, Infinito y Divino.

Descansad bien, Hijos e Hijas de la Tierra:

Porque esta noche seremos cómplices e instigadores

del renacimiento de la Pasión, el Instinto y Alma.

Esta noche, re encenderemos la Llama de la Vida.

“El ansiado despertar” by T. Shearer Keller is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-ShareAlike 3.0 Unported License.

Seguramente habrá salido el tema en algún que otro “post”, pero es la primera vez que visito su sitio y aún no me he tomado la libertad de explorarlo.

Me gustaría puntualizar que, aunque el potencial de las nuevas tecnologías – a nivel de información y prestación de servicios a los ciudadanos – está aún, en gran medida, sin explotar, la escucha activa de la llamada “social media” es fácil que suscite ciertas dudas sobre la privacidad de los usuarios (y el consiguiente control cedido a la administración).

Principalmente, porque todo depende del uso que se le dé a dichas herramientas, claro está. Del mismo modo que su propuesta puede ser un útil vehículo comunicativo bidireccional entre el ciudadano y la administración, puede convertirse con la misma facilidad en una herramienta de control.

Sin querer encaminar mi perspectiva hacia un duelo entre las fuerzas del bien y las del mal, creo que el mayor peligro que presenta este sistema es aquél que deriva del desconocimiento del usuario. Los usos de “la web” han visto un cambio más que significativo en los últimos años, hasta el punto que todo lo que no disponga de corroboración escrita o documentación visual en redes sociales como Facebook, Bebo, Flickr, MySpace o Youtube, parece como si jamás hubiera existido. ¿Es patología?

Mi premisa es básicamente que internet está aún muy verde para dichos usos, entendiendo que son los usuarios los que determinan el nivel de madurez de la red. La gran mayoría de usuarios no conocen siquiera los términos de uso de ninguno de los sitios a los que se registran, ni contemplan el tópico de su privacidad, ni se preguntan qué pasa ni “a dónde va” la información personal que publican. ¿Con qué criterio cuelga entonces esta gente su información personal en la red? ¿Está dotada esta gente del conocimiento necesario para participar activamente en un proyecto como este? ¿Entenderán los futuros participantes los procedimientos y implicaciones de su participación? ¿Será comparable el nivel de transparencia ofrecido por la administración al de los usuarios?

Realmente me parece interesante la idea, como concepto, pero le veo más potenciales peligros que beneficios. A nivel de aplicación, creo que la ciudadanía está en desventaja, y sería más interesante empezar por monitorizar los movimientos e ideas de la administración para que la ciudadanía pudiera hacerse primero una idea de cómo funciona la política, y así poder decidir con un poco de criterio qué significa exactamente “que la administración la escuche”, hasta qué punto desea implicarse y ser escuchado, y si realmente tiene algun uso/sentido que la AAPP reciba sus ideas.

A nivel práctico, creo que la aplicación de dichos procesos, a día de hoy, no sólo sería precipitada e imprudente, sino un paso bastante insensato hacia una dirección que quizás no sea tan idílica como la pintas…

La línea que separa el idealismo de la ingenuidad es más fina de lo que nos gustaría creer, y eso va por mí también.

Els mitjans no cal dir que, tot i que es mostren menys reticents que fa uns anys a ensenyar de quin equip porten el dorsal, adoren tots el mateix déu. Ens presenten fets puntuals que són d’extrema importància fins que n’esdevenen de més nous. I aquests fets tan rellevants, tot i que ens són mostrats des de diferents òptiques i filtres de colors, curiosament són els mateixos a totes les cadenes.

S’ha de reconèixer que com a mercat de constant i inevitable renovació, els successos del planeta sencer suposen un bon grapat de potencials productes per vendre. I qui el tria, el gènere que composarà la nostra dieta mediàtica?

Mentre nosaltres devorem, incansables, qualsevol cosa que hi hagi al menú, algú s’està encarregant de cuinar i servir a domicili el plat prefabricat idoni per a cada moment.

 Tant si el producte de temporada és las guerra, com si s’ha d’alimentar la crisi a ab ase de servir-nos crisi, nosaltres seguim entaforant-nos a la boca tot el que ens posen, sense aturar-nos a mirar el que estem menjant, i mentre la nostra ment metabolitza silenciosament el component actiu de la submissió.

Per sort, hi ha força gent que es mostra escèptica davant del cuiner, però malgrat això, són menys les persones que tenen en compte la procedència de la seva nòmina, i una encara més dramàtica minoria els que es plantegen qui determina la matèria prima que utilitzarà el propietari per a la seva cadena de menjar ràpid.

I el problema és que tot i que una proporció interessant de la població no troba particularment atractiva l’oferta del restaurant, cadascú pels seus propis motius, tampoc els queda gaire més remei perquè, en general, a tot arreu serveixen si fa o no fa el mateix.

I amb tot això intentava encaminar-me, i ho faré d’immediat abans no ens perdem a la metàfora, cap al fet que els francesos, de cuina, tenen fama de saber-ne. I això ho dic, tornant a l’estil directe, perquè hi ha un carter francès que, aprofitant la inquietud de les classes treballadores i mitges i la indecisió dels partits de centre-esquerra, intenta incentivar un gir radical a l’esquerra dins la política i la societat franceses.

En un sol paràgraf, monsiueur Besancenot, de 34 anys, apel·la a una generació perduda de joves de classe mitja que rebutgen els ja gastats i en gran part hipòcrites ideals de la seva classe social. El Nouveau Parti Anti-capitaliste (NPA) es proposa ni més ni menys que dividir la opsició a Sarkozy, desarmant l’esquerra moderada i absorbint-ne els votants. La idea de Besancenot, a grans trets, és que perquè el poble pugui estar en control de la seva pròpia vida, cal enderrocar, sota l’ampar de la democràcia, les institucions pseudo-democràtiques actuals i substituir-les per unes que serveixin a la democràcia i no pas al capital.

Tant si això té les més remotes possibilitats d’èxit com si no les té, és una guspira de llum dins d’un sistema político-econòmic global cada més vil en les seves formes. I per això precisament, cal ser directe. I per això ha tingut tant d’èxit Leopoldo Abadía, a qui han anomenta el gurú campechano: perquè sense tecnicismes ni preàmbuls, diu les coses pel seu nom.

I això mateix hauríem de començar a fer tots, o del contrari, ens deixaran completament en calces mentre ens roben fins a l’últim cèntim de la guardiola i ens retallen poc a poc els drets.

Dit això, més val que em deixi d’històries i encengui el televisor: l’actualitat avança sense mi, i aquesta preocupació és clarament una senyal preocupant…

…

Aquell dia en particular la vida de la comunitat es veia notablement sedada per l’absència d’un ampli sector de la població de senglars, i com que les llebres estaven especialment neuròtiques, Hvala va decidir defugir l’apatia generalitzada del veïnat regalant-se un passeig per les rodalies del barri.

Com més s’allunyava del nucli urbà, més gèlid esdevenia l’aire i més l’envaïa una inquietant sensació de vulnerabilitat, la qual ella, estant acostumada a la calma i la comoditat de viure al casc antic del bosc, va atribuir a la inseguretat ciutadana dels desafavorits barris de la perifèria.

Però abans que pogués determinar amb claredat si això es devia a la noció que, segons li havien assegurat, als suburbis predominava una agressiva anarquia on només sobrevivia el més fort, o si simplement la incomodava el to de veu amb què s’expressaven alguns dels veïns, es va haver  aturar en sec en adonar-se que es precipitava sobre ella una allau de crits, pols i confusió.

Una banda bavejant i rabiosa de gossos corria en la seva direcció, rere un senglar esporuguit, la fisonomia esfereïda del qual semblava correspondre’s a la d’en Miquel de Cal Gratapins.

Sense saber si llançar-se sobre les bèsties, en protecció del seu cociutadà, o fugir – ja que els mitjans de comunicació encara no havien determinat si era prenyada o no – es quedà paralitzada. I possiblement s’hi hagués quedat la resta del dia, de no ésser pel fet que de reüll va veure els queixals inquietantment propers d’un gos a propulsió. Atemorida, sortí per potes, i corrè sense direcció ni altre propòsit que allunyar-se d’aquells psicòtica bola de pèl.

Havent perdut completament el sentit de la orientació, no s’aturà fins que topà de ple amb l’espècimen més estrambòtic i esfereïdor amb què s’havia trobat mai: un ésser humà, membre de l’Associació de Caçadors del Baish Aran.

Davant la infame reputació d’aquest col·lectiu, i els trets pocs amigables amb què l’home intentà imposar la seva d’altra banda improbable superioritat, Hvala va reaccionar el millor que va saber, llançant-se sobre de l’individu i deixant-li ben clar, un cop l’havia immobilitzat, que com se li ocorregués profanar amb les seves degeneracions homicides el sagrat entorn que conformava la seva llar, empraria totes les armes polítiques que tenia al seu abast, i convocaria una macro-manifestació perquè es prohibís als de la seva calanya l’entrada al bosc.

Desconeixedora que la presència de la seva espècie a la regió es devia a la reintroducció efectuada per part dels humans l’any ’96 (necessitat derivada de l’aniquilació prèvia de tota la població d’ossos bruns de la Vall d’Aran), li va propiciar al genocida frustrat un parell de bufes, sense saber que, el mateix dia, el síndic humà Francesc Boya (l’imbècil) demanaria la seva deportació.

Un parell de dies més tard, i força deprimida per la varietat de nomenclatures rebudes per part de la premsa humana, tot i els ànims i les felicitacions per part dels seus compatriotes, Hvala es reclogué a casa, no volent sentir parlar més de d‘agressións, comportaments excessivamennt agressius, investigacions ni estudis sobre la compatibilitat entre óssos i humans.

Tot i que l’havien assetjat al seu propi entorn, tot i que ella era pacifista i simplement havia reaccionat en defensa pròpia, Hvala es veié obligada a emprendre un exili forçós davant la persecució de científics i mitjans de comunicació.

“Què hi havia d’excepcional al seu comportament, que fos mereixedor d’estudi? Quin problema tenien els humans? Per què es negaven a evolucionar i acceptar la obvietat que ells no són la única espècie que habita el planeta terra?”, pensà Hvala tristament mentre s’allunyava amb passes pesades de la seva llar, la seva família i els seus amics.

I així acaba, de moment, la nostra història, amb una óssa innocent, víctima d’un sistema injust, allunyant-se sola de tot el que coneix, sabent que, tard o d’hora, la caçaran i jutjaran sense drets ni garanties per un crim que no ha comès; un homicida, culpable de múltiples assassinats i probablement milers d’intents, en llibertat amb tan sols quatre esgarrinxades, i un imbècil dormint plàcidament, impertorbat per les conseqüències de la seva irresponsable oratòria sobre una pobra óssa que mai havia fet mal a ningú.

I, perpetuant la tradició, els humans visqueren feliços i menjaren…

…senglar.

Per a més informació:

avui.cat – 24/10/2008

3cat24 – 26/10/2008

(Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, Segona Edició).

La pròpia Wikipedia, una font d’informació que, tot i criticable quant a la seva fiabilitat, està a l’abast de qualsevol bípede amb connexió a internet (el Word® em suggereix que caldria escriure Internet amb la majúscula inicial d’un nom propi o un ens totpoderós) assegura que l’origen de l’oligarquia es troba estretament lligat al naixement de les estructuracions socials dels primers éssers humans.

La informació oferta gratuïtament per la Wikipedia, o Viquipèdia, en la seva vessant catalanoparlant, o L’enciclopèdia lliure de contingut obert en diferents llengües, en tot cas, és de contingut lliure, com indica l’eslògan, i pot ser editada per tothom o per qualsevol, pel qual no està exempta de polèmica, un subjectivisme inevitablement intrínsec i una certa politització.

Però tot i així, si hom cerca el terme “oligarquia” – com podria veure’s impulsat a fer qualsevol descendent de l’Australopithecus afarensis durant el transcurs d’una mansa tarda estival de cap de setmana – a les aigües d’Aqueront (més comunament conegudes com Internet; sí, Internet), per mitjà del barquer cibernètic que condueix per l’inframón a tantíssimes ànimes errants (entenent que, en l’actualitat, Caront respon habitualment al nom de Google), trobarem, amb molts menys rodejos que al present escrit, en primera instància i dalt de tot, el vincle corresponent a Wikipedia, la enciclopedia libre, on s’hosteja l’article en qüestió.

En altres paraules, si googlegeu (ja podeu riure, però en anglès el verb to google és tan comú, a dia d’avui, com el to be, i probablement només estigui a un parell de passes de la normalització lingüística) la paraula “oligarquia”, en 0,39 segons sereu obsequiats amb un llistat ordenat (segons el criteri mil·lenari del “qui paga, mana”, avui denominat posicionament) dels 890.000 resultats que contenen l’esmentada paraula. I no només això, sinó que haureu fet una demostració pràctica del terme en qüestió.

Perquè, en ple segle XXI, quants dissidents marginats queden que no utilitzin el google? Quants espècimens resten encara que emprin, i ja no dic el Yahoo o l’MSN, sinó el Lycos, l’Alltheweb, l’Altavista, l’ask.com o el Mamma? I quina mena d’individus es molesten ja en escriure directament l’adreça de la pàgina a la barra d’adreces del navegador? (en contraposició als que desconeixen què és la barra d’adreces i inicien tota navegació des del cercador Google que tenen com a pàgina d’inici.) Perquè, siguem coherents, el més fàcil i lògic hagués estat escriure directament http://es.wikipedia.org/wiki/redundancia/aqui/alla/barra/Oligarquia, no trobeu?

Ara que queda clar que Internet no és del tot anàrquic ni tampoc ben bé democràtic, la Wikipedia ens informa que l’oligarquia és un grup minoritari de persones, pertanyents a una mateixa classe social, generalment amb gran poder i influència, que dirigeix una col·lectivitat o institució.

A l’Antiga Grècia, Plató ja fa referència a la seva obra República als governs oligàrquics (llibre IX). Abans que Clístenes instaurà plenament una constitució democràtica a Atenes (al segle VI aC, pel que tinc entès), i amb anterioritat a l’època dels tirans del segle V aC, es formaven els primers estats, unitaris o federals. Dins de la boirina de lligues, confederacions i estats independents, més o menys unitaris, que vagament entenc que es van anar formant (Lliga de les Dotze Ciutats Jònies, s. VIII aC, Lliga Dèlia, s. VII…), al llarg dels segles, vivia i moria la gent, aliena a la meva incomprensió del seu marc polític.

Dins d’aquest enquadrament difós, es donaven una sèrie d’economies, totes elles quasi exclusivament agràries. I com s’ha donat durant mil·lennis, i encara es dóna avui dia a molts indrets del planeta, això implicava una sèrie de terratinents – pertanyents a la noblesa o l’aristocràcia – i una massa majoritària, amb menys que més drets.

Així doncs, s’entén que la humanitat sempre ha format jerarquies socials i econòmiques, i que l’oligarquia es pot presentar sota moltes formes i noms: sigui una autocràcia, un sistema feudal dependent d’una monarquia (o una diarquia, com va ser el cas d’Esparta), una dictadura, un feixisme o una tirania indefinida, el poder s’ha tendit a distribuir sempre entre un grup minoritari.

Aquesta situació és més o menys sostenible (més pels governants, i menys pel poble) i té tendència a prolongar-se mentre es doni la condició que la pobresa no sigui absoluta i que les masses descontentes no siguin conscients de la seva força. En cas contrari, comencen a germinar les reivindicacions polítiques i socials.

Però perquè una revolució pugui tenir la més mínima aspiració d’èxit, sol fer falta algun que altre home o dona dotat/da de gran ascendent entre les masses que emprengui la defensa del poble. Sense un líder que les unifiqui, organitzi i vigoritzi, les masses no tenen gaire més potencial que el d’un cavaller delirant cavalcant sobre una mula.

Decidit a trobar la clau de què ens manca, a les masses contemporànies occidentals, per sortir de la letargia i esdevenir elements un tant més actius dins la història, he fet un repàs de l’evolució humana, més concretament, de la nostra prehistòria.

Com a animals humans, descendents dels primats, hi ha només un parell de trets clarament diferenciadors que no compartim – o això sembla, de moment – amb cap altra bèstia: la locomoció erecta i l’ús del llenguatge articulat (i tots els inconvenients que això implica).

La locomoció erecta fou, curiosament, el que permeté el desenvolupament del cervell. Els nostres avantpassats quadrúpedes requerien d’una forta musculatura a la nuca, conseqüència de la seva forma de desplaçar-se, per poder mantenir la testa dreta de manera que no els caigués cap al pit. En posar-nos drets, fa uns 3,6 milions d’anys, sembla ser que desaparegué evolutivament la musculatura inserida al torus occipital, el qual permeté al cervell desenvolupar-se verticalment.

I a més d’aquest detallet irrellevant, un parell de dades infinitament més transcendentals que de ben segur seran molt benvinguts per moltes mares són:

A) La locomoció erecta (a partir d’ara anomenada caminar drets) permeté l’alliberament i el desenvolupament de les mans. Això significa que quan la vostra filla o el vostre fill abusa, fent ús del Messenger o del Medal of Honour 3 a la seva PSP®, dels 25 elements d’articulació i 158 moviments de les seves mans, està manifestant, per obsessiva i improductivament que sigui, els trets evolutius que el/la diferencien dels simis. I és que, per un moviment òptim de les mans, cal un cevrell evolucointa (ja veieu…, no?).

B) Una de les qualitats més notables que ens diferencia, per exemple, dels ximpanzés, és la mida del gluti major, que compleix la bàsica funció de mantenir erigit el tronc. Pel fet de caminar drets, per tant, fem gala d’un gluti major (el 1/3 superior de la natja) molt més gran que dels micos, així que no teniu res de què avergonyir-vos quan aneu aquest estiu a la platja.

Deixant de banda aquestes dades tan terriblement útils de cara a la vostra propera visita al zoo (penseu en tot el que podreu refregar a la cara dels pobres micos mentre, impotents dins la gàbia, es veuen sense altre remei que observar-vos mentre poseu en evidència la vostra superioritat), l’altra tret clarament diferenciador (per bo o dolent) és l’ús del llenguatge articulat.

I no és pel fet que puguem parlar, que tampoc ha demostrat mai ser gaire útil, sinó pel fet que això implica un nivell d’autopercepció exclusiu de la nostra espècie – el qual desemboca en allò tan demagògic i poc aplicat de l’ús de la raó. Per tant, a part de proporcionar-nos l’encantadora possibilitat de viure negant els nostres impulsos i qüestionant-nos el sí de la nostra existència, quines altres fantàstiques possibilitats ens han brindat aquestes esplendoroses diferències evolutives?

Doncs aviam…fa 2 milions d’anys el Paco li va dir a la Concha:

- Oye churri…¿Has visto lo que he hecho con esta piedra?

- ¡Coño! Pero si es una cucharita de postre!

- Pues sí. ¿Te gusta?

- ¡Pues claro que me gusta! ¡Ya verás cuando lo vea la Loli!

- Ya pero…¿tú sabe lo que significa eso?

- Pues que se va a morir de envídia.

- También.

- ¿También? ¿Y que más quieres que signifique?

- Pues nada importante. Que ahora soy un Homo Habilis.

Llavors fou quan la humanitat veié els primers artesans. I durant mig milió d’anys, no ens varem dedicar a altra cosa que fer eines més maques i esmolades que les del veí, per a poder caçar bèsties més grans i alimentar amb major fervor l’ego primitiu. Fins que algun individu poc destre es va cansar de ser humiliat i va decidir marxar a viure a un altre lloc, on els residents fossin menys hàbils i els animalons més lents de reflexos. I amb això, ens convertirem en Homo Erectus, una millora substancial sobre l’antiga versió – ara capaç també d’emigrar.

I amb tantes excursions sorgí la necessitat d’adaptar-se als nous hàbitats; requeriment que es veié resolt amb la domesticació del foc, el qual és un punt clau d’inflexió, no només perquè suposà el primer pas cap a la nouvelle cuisine, sinó perquè donà lloc al concepte de llar i conseqüentment, als primers campaments organitzats. Es considera el foc com el catalitzador d’un canvi veritable i significatiu en la psique de la humanitat, que permeté un ràpid desenvolupament de les estructuracions socials (i és que a qui no li desperta cert sentiment de camaraderia, allò d’estar amb els amics al voltant d’una foguera? Jo cada vegada que me’n vaig d’acampada, em plantejo fundar una societat alternativa independent i desenvolupar ràpidament la seva estructuració social).

I així, al voltant de la foguera, nasqueren el concepte de grup, història, faules, art, creences i discussions sobre futbol. Amb molta calma, varem anar adquirint noves habilitats, com conrear les nostres pròpies llegums, dominar a cops de garrot el bestiar (per a treballar menys i poder passar més temps sobre el pompis) o fabricar utensilis de metall per a usos bèl·lics (l’espasa, per exemple) o culinaris (com la cassola, primordial per la invenció de l’estofat de vedella).Aquestes i d’altres millores tècniques suposen la resposta de la humanitat a les injustes lleis de la naturalesa i el medi hostil al qual ens havia confinat. Del sedentarisme, la propietat privada, la producció i el comerç no esmentaré res perquè necessàriament suposen millores de cap mena (i sinó, imagineu-vos un home gras, perpètuament assegut davant del seu ordinador intentant vendre per internet els Action Man de quan era petit i entendreu el que vull dir).

I aquí acaba, de moment, el procés evolutiu humà. Des de llavors ens hem dedicat a poca cosa més que a assegurar la supervivència de l’espècie i adaptar el medi als nostres patrons de comoditat, cada vegada més exigents. Quant als nostres esforços menys depredadors i primaris, hem estudiat el nostre entorn i hem acumulat tot el saber i les experiències possibles per tal de crear un passat sobre el qual edificar la nostra identitat.

I què n’hem tret, de tota aquesta història? Les necessitats bàsiques del depredador estan més que cobertes al primer món. M’ho negarà algú? Que aixequin la mà els que sàpiguen fabricar una llança, caçar una cabra, fer foc per rostir-la i emigrar de la ciutat fins la muntanya sense utilitzar ni el cotxe ni el Google Maps.

M’ho suposava. I llavors? Som profundament dependents de la societat i les seves comoditats. I després de tant d’assaig i error, durant mil·lennis, hem aconseguit crear la societat ideal? Segons el meu entendre, ens hem rendit, en aquest aspecte. Tot i que l’homo sapiens actual disposa de connexió de banda ampla i accés immediat a més informació de la que ha tingut mai al seu abast l’ésser humà, en tota la seva història, seguim igual que fa 2.000, 3.000 i 4.000 anys. Per què? Si anéssiu pel carrer enquestant a la gent sobre el model polític del país en què viuen, la majoria us respondrien que viuen en una democràcia.

Doncs això no és així (a qui creureu abans, a un polític, un advocat, o a mi?). A una democràcia, es vota a una sèrie de representants del poble. I llavors, per què els governs no imposen mesures que frenin l’especulació i aturin els guanys desmesurats d’intermediaris i multinacionals? Per què no se solucionen d’arrel els problemes i es posen condicions més estrictes a les empreses que exploten tan als productors del tercer món com els consumidors del primer? Per què els deixen treure un iPod nou cada tres setmanes? Això hauria d’estar penat per la llei!!!

La democràcia no és mal sistema, però no és infal·lible, com no ho és cap altre, perquè tampoc ho és l’home. Plató anava ben encaminat, i és que l’home corrent és altament corruptible, i el poder és una droga. A les repúbliques, les monarquies, els estats confederats, les dictadures (p.e. Estats Units) o la classe dels elefants de P-5, qui té un cromo del Barça, en vol dos, i qui en té 50, a més de voler-ne 50 més, és el rei. I punt.

I qui mana, llavors, al món occidental? Si els polítics són corruptes, però mortals, al cap i a la fi, que és el rei sol que talla el bacallà i ens tira les espines?

La resposta la tenim per tot arreu. Davant dels morros, en format digital; sota la mà dreta, ara mateix, i sota el cul. Sobre el cap, en format incandescent, sobre la pell com a tèxtil i a l’estomac, en procés de digestió. Vivim a una oligarquia corporativa, on el govern està sota les ordres de les multinacionals i les grans corporacions estan per sobre de la llei. Des del sector alimentari fins el tèxtil, l’energètic o informàtic, farmacèutic o armamentístic, tots es reparteixen el que nosaltres els donem perquè creiem no tenir més remei.

Sí, som víctimes nosaltres també, els del primer món, però també som part del problema – partícips de l’espoliació de la resta del planeta. I per què ningú hi fa res al respecte? Jo sostinc que és un defecte adquirit, a més d’una elecció personal. La història i el sentit comú dicten que encara no dominem amb gaire efectivitat allò de l’harmonia política ni social; no hem sabut equilibrar ni la nostra demografia (moltes gràcies, Sant Pare…) ni l’ús dels recursos naturals, ni ens hem molestat en repartir-los equitativament; Som incapaços de coexistir pacíficament amb els de la nostra mateixa espècie – ni amb cap altra – , ni de respectar-nos mútuament, i molt menys ajudar-nos.

Però per sobre de tot, i a diferència de moltíssimes altres espècies , som incapaços de mirar pel bé comú per sobre de l’individual, fins al punt de percebre, encara que no sigui d’una forma plenament conscient, que probablement ens carregarem el planeta en què vivim sense haver arribat al següent pas de la nostra evolució, acabant, d’aquesta manera, amb la supervivència de la nostra pròpia espècie, i gairebé totes les altres excepte l’escarabat piloter.

Des que deixem enrere la infància i ens comencem a plantejar la nostra posició dins el tot del món – humà i en general – absorbim les idees com esponges, en busca d’una resposta: des de la història que hipotèticament hauríem d’aprendre a la E.S.O. fins les historietes del tiet Marcel o les vociferacions del Juanito del bar. I sobre la societat, acabem per interioritzar, d’allò més profundament, la idea que, per molt que ens hi esforcem, el canvis político-socials que puguem generar mai seran mereixedors del nostre esforç: sempre hi haurà injustícia, misèria, desequilibris, desequilibrats i Nissaga de poder, pel qual ens hem de conformar amb l’harmonia que puguem trobar amb l’acceptació de la nostra condició de granets de sorra, passius davant els engranatges de la història.

No negaré que això, de cara a la supervivència, moral, laboral i personal, té certa lògica (perquè, siguem sincers, a qui li agrada que el tatxin d’il·lús somiatruites?). El problema són les implicacions de tal subjugació: tothom acaba per mirar exclusivament pel bé i la comoditat individual i, com a molt, de familiars i amics propers, però això últim és també un fenomen variable.

I per acabar-ho d’adobar, som la única espècie que es dedica a produir, transportar, adquirir i llançar milions i milions d’objectes innecessaris per la supervivència o per qualsevol altra cosa excepte enriquir a una sèrie de persones que ja ho són massa.

El problema potser radiqui en què ara, com a espècie, creiem saber qui som i d’on venim, però davant la frustració d’haver de conviure amb la desconeixença de per què existim ni amb quin propòsit, sabent-nos, a més a més, incapaços de millorar el nostre actual sistema de vida, hem centrat els nostres esforços en crear grans quantitats de coses inútils que ens distreguin d’aquest saber.

El poble, com a tal, viu frustrat per les promeses buides d’un sistema que ens explota. El benestar, la tranquil·litat, el temps lliure, l’autorealització, simplement no arriben, pel qual mai estem contents amb el que tenim. I el mercat, en resposta, ens brinda una oferta tan irracionalment extensa i canviant que o ens tornem bojos i ens passem 5 anys pagant una TV que als tres mesos estarà antiquada, o simplement baixem el cap i afegim una altra ítem al llistat d’anhels improbables o futurs. Però el que importa, al fons, tant si venem el gos per un iPod com si ens plantegem emigrar a Noruega perquè el veí en té un de 40Gb (el mateix homo habilis del qual parlàvem abans), és que al final del dia, fem el que fem, estiguem insatisfets i desganats, i per tant, distrets de la senzilla realitat que:

A) Sempre tenim una elecció, i molta de la merda que carreguem, ens la generem nosaltres, innecessàriament.

B) No necessitem un iPod, i més que lamentar-nos de la nostra limitada capacitat adquisitiva, hauríem d’estar saquejant els magatzems d’Apple i expropiant-li la casa al director, Steve Jobs, per convertir-la en un centre d’acollida per indigents.

Però no. Això no passa, ni passarà, a menys que s’ofereixi un nombre suficient de voluntaris com perquè m’ho comenci a plantejar seriosament. El problema (en veig a tot arreu on miro…) és que, quan estem descontents i frustrats, busquem la distracció. I no ens refugiem, per norma general, a les obres de Tolstoi o le Carré, sinó que ens evadim amb la opció més fàcil i abundant: l’entreteniment com a simple passatemps, dotat o no de versemblança, eloqüència o idees intel·ligibles. Un entreteniment fabricat pels mateixos que ens hi fan recórrer, replet de les promeses i els bens de consum inassequibles que ens hi fan recórrer, destinat a mantenir-nos estàtics i enganxats, i de pas, alentir-nos progressivament les neurones. I sinó, sempre queda internet, que tot i contenir nombroses alternatives subversives, com podria ser aquest bloc, ens permet canalitzar les nostres frustracions en un medi controlat i abstracte, mantenint-nos distrets, passius, i fitxats.

I d’aquesta manera, per molt que tinguem el Google, la wikipèdia, el Youtube, els blocs i d’altres mitjans per a informar-nos i comunicar-nos amb els nostres semblants, els missatges més usuals són de l’estil de “Vols guanyar diners fàcil? Fes clic aquí”, “Quin pet que vaig pillar el dissabte, tio” o “Aix, tia, quines ulleres se’m veuen a aquesta foto!”.

I encara que tinguem intel·lectuals de l’estil del Noam Chomsky, Stanley Kubrick, els Germans Cohen o Philip K. Dick, la massificació de l’oferta trivial sempre contrarestarà el pes dels seus missatges i la gent, a menys que es vegi desesperada, ni s’unificarà, ni es queixarà, ni es mourà, i encara així, no acabarà d’entendre que aquells que els esclavitzen depenen d’ells tant com ells dels seus amos i senyors.

Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas, guardé silencio, porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas, guardé silencio, porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas, no protesté, porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a buscar a los judíos,no protesté, porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme, no había nadie más que pudiera protestar.

Martin Niemoeller

I com que només tinc una existència i la vull aprofitar, plego ja, abans no m’enredi amb la meva pròpia xarxa. A més, em comença a preocupar això d’estar tanta estona assegut, que ni sé caçar, ni me’n recordo de fer foc, ni m’integro gaire a la societat, així més val que conservi la facultat de la locomoció erecta.

-travis-

I de què parlarem avui? Buff! Moltes coses es poden dir, sobre molts aspectes de molts tòpics de molts àmbits de la vida de molta gent…Però, per on començar?

Aquest matí he rebut el correu d’ofertes laborals que m’envia regularment l’Oficina Jove de Treball de la Generalitat de Catalunya. És ridículament descoratjador. Del grapat d’ofertes que m’han fet arribar, cap era el que podríem anomenar justa, i molt menys engrescadora. S’hi trobaven ofertes del tipus:

Recepcionista d’hotel **** per a checkin, checkout, atenció telefònica i personal al client.

(oi que sona molt tècnic, això de checkin, checkout? Sens dubte requereix alguna mena de títol)

Idiomes: Anglès, castellà, català i francès. Es valoraran alemany i italià.

(No parla vostè l’italià…? Hhhhmmm….doncs ja el trucarem, no pateixi.)

Informàtica: indispensable coneixements de software de reserves.

Experiència: mínima d’un any com a recepcionista d’hotel

Horari: 8 hores diàries, en horari de matins o tardes, 6 dies a la setmana.

Retribució: 1,000 euros bruts al mes. (Abans venc un ronyó…)

O com aquest:

OFERTA DE TREBALL

Empresa de cassoles cerca ADMINISTRATIVA

TASQUES:

Suport administratiu i comptabilitat, arxiu, actualització de bases de dades, facturació.

PERFIL DEL PERSONAL:

Persona jove major de 18 anys dinàmica, polivalent i adaptable.

(és a dir, jove com a sinònim d’innocent, dinàmic com a símil de molt treballador, polivalente per no dir que et tocarà fer tot el que no sàpiguen fer/donin abast els demés i adaptable en el sentit de si no t’agrada et fas fotre).

Idiomes: Català / Castellà.

Estudis: Estudis relacionats en àmbit administratiu.

(als de l’Oficina Jove de Treball no els agafarien…està clar que no dominen ni el català ni el paquet Office).

Informàtica: Imprescindible domini del paquet Office.

Experiència: Imprescindibles 3 mesos ens tasques similars.

CONDICIONS DE TREBALL:

Jornada partida de 8 a 13:00 i 15:00 a 18:00h.

Retribució: 12.000 € /Bruts /any . (sense comentaris)

I jo em pregunto…per això ens hem de posar a estudiar? Aguantar el calvari de pagar uns lloguers desorbitats per no haver de fer dos viatges d’una hora al dia? Renunciar a la nostra vida social? Aïllar-nos a la memorització d’uns patrons que, un cop al món real, tothom es passa per llocs poc agradables d’anomenar? Com a exemple indiscutible, citaré el codi de circulació: totes aquelles classes teòriques i pràctiques sobre com no matar el conductor veí ni a nosaltres mateixos, perquè després, un cop adquirit el permís el primer que es faci sigui atropellar el sentit comú, donar lliure albir al peu que pitja l’accelerador i marginar per sempre més la palanqueta de l’intermitent.

Des que vaig començar a treballar, diguem que als setze, per mantenir-nos dins dels marges de la legalitat, he fet feines d’allò més vàries, des de cangur, jardiner, mosso de magatzem, peó d’obra, benziner, rentador de plats, caixer i muntador d’hamburgueses pre-congelades a un Burger King, autòmat introductor de bases de dades, professor d’anglès i de repàs, traductor, intèrpret, auxiliar administratiu, comercial i ves a saber què més.

De totes elles, les més agraïdes han estat les que implicaven el tracte amb les persones (que no és el mateix que clients), és a dir, cangur i professor, o amb les plantes. Amb la canalla, a excepció, per suposat, d’alguns casos de despotisme crònic prematur (casos possiblement només salvables per la benaurada, però ja il·legalitzada cleca per part dels pares), per molt complicat que pugui ser, en ocasions, mantenir l’ordre, i és més, escanyar-los (he dit escanyar-los? Volia dir ensenyar-los) alguna cosa, el somriure que et brinden, després d’una hora de la seva particular creuada contra l’autoritat, és suficient com per perdonar-los tot el que han trencat, la migranya que t’han generat i l’escampall que han deixat al seu darrere, i per molt tòpic que pugui sonar això, alegrar-te una mica el dia.

Quant a les plantes no entraré en detall, ja que és quelcom massa íntim com per tenir cabuda dins d’aquest blog, així que només diré que mentre em permeten experimentar amb els meus dubtosos coneixements de jardineria, em deixen parlar tot el que vulgui, sense interrompre’m, que és allò que més bé li fa al meu cap sobrecarregat.

I amb això torno a l’eix central d’aquest escrit tan dissociatiu: la feina. Com millor soni el càrrec, i major sigui la seva proximitat a un aparell calefactor o d’aire condicionat, majors seran les pressions, les presses, els mals de cap, les purgues de poder, les enveges i les tasques que us delegaran (gran paraula, aquesta). La feina fàcil no existeix. Jo aspiro a treure’m el títol de traductor, per així poder-me estressar els matins i divertir-me fent treballant de jardiner a les tardes.

En tot cas, feu el que feu, a més de cobrir-vos bé les esquenes i esquivar la ingenuïtat, resguardeu-vos sempre que pugueu a la companyonia i el sentit de l’humor. I amb això, me’n vaig a podar les roses i preparar una gimcana sobre pirates escandinaus amb inclinacions anglosaxones.

Think critically. Think sarcastically. Think constructively. Think openly and vastly. Think humorously, ridiculously or helplessly, but think. The Republic of Distraction is a multi-lingual, multi-cultural, multi-purpose, multi-tasking effort to open our eyes to what really matters.

Cars? Mortgage payments? Flat screen TVs? High-speed DSL? AI refrigerators? Bluetooth vaccum cleaners? Clever furniture? Look-at-me clothes? High definition photo-frames? 10 mega-pixel phone cameras? Neon trainers? Glow in the dark tampons? Neo-surrealistic hair dues? Worn out denim? Vintage T-shirts?

In our culture, society dictates the rules we live by. But what is society aside from a concept we believe to feel everywhere but have no clear idea of? Is society who we are? Is it in the TV show we watch? The clothes we wear? The job we do? The car we drive? The things we say? The way we interact or have sex?

What is most important to you? Social status and conventions? Image? Material goods? Commodities? Third parties’ opinions? Your body mass index?

Here we propose to discuss the most diverse of topics, and try to stay above the bullshit.

What do we, at Black Hat Productions consider to be bullshit, aside from the already listed? That would be hatred, lies, insecurities, EGO, narcissism, intolerance and other socially implanted forms of neurosis.

Anyone who knows what we’re on about is more than welcome to let loose and join our healthy craziness.

And whoever isn’t…well, why not? We’re just here to take the piss!

Sincerely (that’s the whole point)

The Black Hat Productions team